L'adveniment de l'arribada de FairCoin a un preu igual al de l'Euro és una fita important que paga la pena considerar en diferents aspectes.
Primerament, això facilita que la gent confie en aquesta moneda i que més col·lectius i comerciants vullguen començar a usar-la. Des del punt de vista del projecte, açò demostra un èxit real a l'hora de combinar velles formes d'organització, com les cooperatives, amb les possibilitats que ofereixen els nous camps econòmics i els avanços tecnològics, rejovenint així el radicalisme per al segle XXI.
Des d'una perspectiva més àmplia i més intel·lectual, açò també requereix certa reformulació teòrica sobre quina és exactament la realitat a la qual estem assistint actualment, quines són les nostres metes precises i de quines eines disposem per a aconseguir-les. Açò ajudarà a fer que el radicalisme (entés com a transformació des de les arrels) deixe l'abstracció amb què ha estat afligit durant l'era postmoderna i trobe el seu lloc en la nova era per a intervindre amb èxit en el desenvolupament polític i assegurar que pot presentar-se un model cooperatiu sense Estat com una alternativa factible.
El que significa l'assoliment del 1:1 és un exemple pràctic d'un satisfactori desplegament a gran escala, un projecte tecnològic d'avantguarda connectat a organitzacions cooperatives del món real. Està en primera línia a l'hora de connectar un desig d'autonomia amb els avanços que ofereix la tecnologia blockchain (cadena de blocs) i les criptomonedes. A més, són precisament aquestos principis radicals els que han generat resultats positius: un creixement lent i realista, mesures bàsiques antiespeculatives en la gestió de la moneda per a evitar fluctuacions contraproduents i el focus posat en l'ús pràctic en xarxes econòmiques cooperatives. Açò significa, d'una banda, la necessitat d'establir una concepció diferent del que és l'èxit, comparada amb les dubtoses referències de què se serveix aquest món actual que tan mal funciona; però també l'acceptació que cal actuar en un món que és com és i no com ens agradaria que fóra. Aquesta és la forma en què en aquestos moments es pot canviar el sistema amb èxit.
També és important destacar la "mitjana d’or" que s'ha aconseguit en la gestió del FairCoin. Els extrems de cada costat de dita mitjana -els dos bàndols oposats- podrien proposar-se: un com una moneda totalment descentralitzada que només funciona dins dels mercats (com la resta de criptomonedes), i l'altre com una concepció estatista que veu la tecnologia de la cadena de blocs només com un mitjà amb el què els governs poden sumar liquiditat pagant amb ella als funcionaris públics i que depén del control polític d'un govern municipal, regional o estatal.
A l'experiment amb Bitcoin i altres monedes podríemdenominar-lo "anarco-capitalista"; aquell d'una cadena de blocs introduïda per un Govern implica idees de regulació estatista (i presumiblement socialdemòcrata). La primera idea és simplement que sense la intervenció de l'Estat, i fent cas omís de la realitat del món actual, el lliure funcionament dels mercats proporcionarà una solució ideal. Però la clara divergència entre els principis declarats inicialment i el funcionament real i la inversió especulativa financera a gran escala (creant fluctuacions salvatges dels preus) en Bitcoin, Ethereum, etc. mostren que açò no té protecció front les estructures de poder existents en aquest món, que actuen amb gran determinació per a explotar i obtindre benefici dels potencials avanços socials.
Per una altra part, la solució governamental, que encara no és una realitat (i això ja és una crítica, donades les crisis socials extremes a Grècia i Espanya per exemple, on aquestes idees han sigut molt debatudes), careix de la importància de la participació individual amb consciència política i és, en canvi, un projecte burocràtic; i a més, seria un programa que podria fàcilment acabar tan prompte com com canviara el resultat electoral, i especialment si emfatitzara característiques polítiques més radicals.
D'una banda, està el problema del massa poc control; de l'altra, el problema de l'excés del mateix. Per aquestes raons, FairCoin ha rebut atacs teòrics des d'ambdues parts; però amb el seu visible historial i èxit creixent, és capaç de defendre's. No es pot posar una fe utòpica en els mercats (que no difereix ideològicament dels preconceptes del neoliberalisme); tampoc pot posar-se una fe igualment utòpica en l'Estat, que va ser l'error de la major part del radicalisme del segle XX. La vertadera solució és prendre el millor d'ambdós costats: confiar en les eleccions dels individus i les xarxes descentralitzades, però refinar aquesta idea i enfocar-la a través de la presa de decisions polítiques conscients de les cooperatives autogestionades. I d'altra banda, les decisions polítiques han de ser coherents i centrades en una clara diferència ètica respecte dels mètodes especulatius i adquisitius, sense que per això hagen d'encaixar tampoc en les estructures burocràtiques de l'Estat i les campanyes parlamentàries.
Aquest camí de moderació, prenent el millor d'ambdós costats i millorant les seues insuficiències, és el del FairCoin i el de l'estructura general de FairCoop. Aquesta és la raó per la qual ha aconseguit, de forma sostenible, estable i controlada, la paritat amb l'Euro; i també per això promet majors avanços en el futur.